sí, som una mica putes, tenim una complicitat de societat bipersonal monocroma que espantaria qualsevol nen bo de gràcia: i ens ha resultat fàcil d'acompanyar el nen uns carrers enllà i -ufff! l'altre s'ha esvaït d'una vegada!- el príncep petit va al mig, amb la mirada dispersa i apuntant-lo hi ha dos canyons. ara m'adono que podríem ser capaços de qualsevol cosa. però ni esma. miro com mira la madame. i torno a pensar que quasi podríem ser capaços de qualsevol cosa. però prefereixo una mica de camí cap a casa o un canvi de plans sobtat. els deixo tots dos -nen+madame- al taxi i confio en els poders ultransensorials de la madame. en una novel.la, ara hi començaria un entramat de preguntes i respostes que acabarien en un "i ara què?" encabat de pagar el taxi. potser la madame el pagaria: hi ha coses que fan més fàcils que una invitació entri bé. i, tot i que no tinc solucionat el tema del bagatge engorrós del nen, amb veus baixes entren al cau de la madame. a partir d'aquí, entrats en la terrassa, hi hauria bastantes possibilitats, totes elles sucoses. i just ara en aquest moment, amb un trosset de gran via caminat, decideixo que passo de canvis de plans sobtats: agafo un taxi.

el síndrome de diumenge el porto força bé. encenc l'ordinador i decideixo investigar sobre el tercer. el google és meravellós: ja ho tinc tot. el cognom, per començar: brat. li queda bé, no? li escric un email i penso en el que algú em deia: llançar-se, errors, intuicions... per on deu nar la madame? mmm... segur que no deu 'ver aconseguit que ell pugi al seu pis -no li ho ha preguntat-, però deixo córrer la imaginació. ara penso en la lis: les seves herbetes. per què m'havia de llegir les seves verbringades nocturnes? ara ja estic terriblement enganxat a la seva màgia. i penso que aquells retalls de nits són magnífics i que com un dolç exquisit vull que me n'ofereixi de tant en tant. torno a la realitat: ja està: complot per organitzar una vetllada amb no sé quin motiu perquè ens en llegeixi més. molts més.

brat, sí, brat, i no li agrada gaire que li recordin "juli?". no, només això: brat. recordo també on viu. i prop d'allà també viu el tercer, aquell alemany un poc putarro a qui fet i fet li cap. sencereta. hauria de quedar amb ell dilluns o dimarts. i què hi faig, jo, amb ell? haurem d'improvisar. i dilluns tinc una altra flor pendent. glubs! síndrome dani: un munt de llista de pendents.

em sap greu d'ocupar tant d'espai amb aquests flirteigs incessants. que creixen com un mar que s'aguanta la respiració. i ara escric aquets email. demà faré un munt de coses: totes les que el cos em permeti fer. poca cosa, doncs. encara que escriure m'aniria bé. porto uns quants dies amb neguit d'escriure. incessant. hauré de repassar l'agenda abans d'anar a dormir.

e.e